Patrimoni Cultural al Camí Bons Homes 

Rere la petja dels càtars

El camí dels Bons Homes ha estat, des del segle XI al XIV, un nexe d’unió econòmic molt important entre l’Aireja i el Berguedà.  

Aquest era un itinerari utilitzat pels darrers càtars exiliats que, fugint de la presó, la despossessió o la mort, cercaven refugi a Catalunya. Pujant muntanyes, travessant colls, a voltes dormint sota teulat amic i a voltes al ras arribaren a les terres catalanes de l’Alt Urgell, la Cerdanya i el Berguedà.

Seguint aquest itinerari pirinenc transfronterer recorrereu els mateixos camins i descobrireu els mateixos paisatges per on varen passar aquests homes i dones perseguits per la Inquisició i, si us ho preneu amb calma i filosofia, podreu arribar a sentir la  remor de la història.

A peu, a cavall o en BTT (en 7-12 dies), aquesta ruta excepcional us conduirà per indrets inoblidables. 

De l’aparició del catarisme a la seva fi

 Intercanvis comercials al Camí dels Bons Homes

PATRIMONI HISTÒRIC

Santuari de Queralt (Berga)

Gósol

La rellevància que aquest poble va tenir dins l’heretgia càtara ens la mostra un document de la Inquisició de mitjan segle XIII, el qual recull el testimoni d’una dona d’aquí, Maria Poca, que explica que “pocs albergs avie en Gosal que no i tingesen [eretges]”. D’una tretzena d’ells en sabem fins i tot el nom, ja que van ser condemnats i tancats a la presó de Tarragona.

 

Així mateix, Gósol també és conegut perquè en una de les cases de la plaça, a l’antiga fonda de cal Tampanada, al 1906 hi va viure el pintor Pablo Picasso, que en alguna de les seves cartes signava “Pau de Gósol”. En aquella època, Gósol era un lloc remot i un autèntic cau de contrabandistes. Picasso, que va estar-s’hi dos mesos i mig amb la seva companya Fernande Olivier, ens ha llegat una nombrosa obra efectuada en el seu sojorn en aquest poble i que avui es troba estesa arreu del món. Els seus quadres i quaderns ens ofereixen imatges de Fernande i ens donen testimoni de les cases, les muntanyes, la fesomia de la gent, les vaques i els cavalls.

 

 

 

 

Josa de Cadí

Aquest pintoresc poble situat a la solana del Cadí, prop dels límits de la comarca de l’Alt Urgell i el Berguedà, és conegut com a punt important d’heretgia càtara al segle XIII, amb el senyor Ramon de Josa i la seva esposa Timbors al capdavant. 

 

Es troba sobre un turó coronat pel campanar de l’església parroquial, construïda a partir de 1846 sobre l’antic castell dels senyors de Josa, del qual en resten escasses referències.

També hi trobem l’antiga església parroquial de Santa Maria, d’estil romànic, enfilada al peu del Cadinell, a mig quilòmetre a migdia de la població, en un indret on encara a l’estiu és possible de trobar-hi algun ramat pasturant.

 

 

Bagà

 

Bagà, un poble situat a la vall del riu Bastareny, té un admirable nucli antic pràcticament intacte, model únic a Catalunya d’urbanisme medieval. Va ser la seu de la cèlebre baronia de Pinós, una de les més importants del país i, encara que sabem que els seus senyors no van simpatitzar amb l’heretgia, sí que van ser capaços d’aixoplugar i defensar els seus súbdits heretges que havien estat condemnats i empresonats lluny dels seus dominis per part de la Inquisició: dues vegades, a mitjan segle XIII, Galceran IV de Pinós va reclamar a l’arquebisbe de Tarragona que li cedís 14 veïns de Gósol, que van passar a les masmorres del baró de Pinós i que al final van acabar en llibertat.

 

 

 

Bellver de Cerdanya  

És el municipi amb el terme municipal més gran de tota la Baixa Cerdanya. Fundat a mitjan segle XIII, aquí es creuaven el camí ral -que seguia el curs del Segre- i l’anomenada via bergistana -que venia del coll del Pendís i era bàsicament ramadera-. El nucli antic, enfilat dalt d’un turó, és d’aquesta època medieval, amb els seus carrerons, portals i trams de muralla. 

 

 

Castellbò

Pròspera vila medieval dominada pel castell dels vescomtes, els més poderosos de Catalunya. Els veïns de Castellbò, sempre fidels als seus senyors, foren els autors de l’apedregament de l’inquisidor Pere de Cadireta, motiu pel qual es guanyaren l’apel·latiu de matasants, ja recollit per Francisco de Zamora a finals del s. XVIII i que encara continua vigent a l’actualitat.

Del castell no en resta gairebé res, fou derrocat a l’any 1513 per ordre del rei Ferran el Catòlic. Tanmateix, la col·legiata de Santa Maria s’erigeix al peu del turó del castell, conservant tota la seva monumentalitat. 

A pocs quilòmetres a llevant de la vila, les ruïnes del priorat hospitaler de Costoja s’amaguen enmig del bosc. Aquestes antigues pedres són els testimonis muts de la terrible condemna pòstuma que llençà la Inquisició contra els vescomtes Arnau i Ermessenda.

 

 

 

I a  l'actual Arièja: 

 

Castell de Montsegur 

 

Sobre un pic de 1200 metres d’alçada per damunt del país d’Olmes, Montsegur és sens dubte el lloc més emblemàtic del catarisme, l’autèntic símbol de la resistència dels càtars enfront del papa i de la corona francesa. Lloc de pas estratègic i prou lluny de tot arreu, la jerarquia càtara en va fer a partir de 1232 la seu de l’Església clandestina, amb l’ajuda de Raimon de Perelha, senyor del castrum, i de Pèire Rotger de Mirapeis. Sotmès finalment a setge pel senescal de Carcassona, va haver de capitular al cap de deu mesos: el dia 16 de març de 1244, uns 225 bons cristians hi van ser cremats vius, sense que ni un de sol volgués abjurar de la fe que professaven. 

 

Montsegur és realment l’indret que mostra millor la tragèdia dels càtars. Per una banda, per la magnificència del lloc, i per l’altra, perquè aquí van concentrar-s’hi i van morir els principals dirigents de l’Església dels Bons Homes. L’Església encara viuria al Llenguadoc gairebé un segle més, i fins i tot tindria un breu període de recuperació, però aquests darrers anys de la seva existència en terres occitanes va patir una intensa i tenaç persecució inquisitorial que aniria destruint el teixit social que donava suport al moviment i acabaria eradicant-ne completament la presència. 

 

 

Castell de Rocafixada

Situat sobre un puig rocós estratègic que domina la vall d’Esponne, absolutament inatacable per tres de les seves bandes -únicament vulnerable pel nord-oest-, és un castell que data del 1034, on el catarisme va estar-hi absolutament arrelat. Des d’aquest moment fins a la Croada, va ser propietat dels senyors de Pailhés (que van estar en tot moment al costat del comte de Tolosa i de Foix). A l’any 1273, després de l’empresonament del Comte de Foix, el castell va passar a mans de la corona.

 

Al segle XVII, Richelieu ordenà la destrucció i demolició total del castell i del poble, per esborrar tota mena de relicte de l’església càtara  i els seus creients. Va ser totalment destruït pels habitants dels voltants, dirigits pel Compte de Foix. Actualment es troba en ruïnes.

 

 

El Castell de Foix

 

Seient del comptat i símbol de comptes, és un lloc fortament vinculat amb el catarisme.

Les presents fortificacions sobre el roquer probablement precedien el Castell de Foix. La Ciutadella és citada des del 970, però és a partir de la creació del Comptat, al 1002, que el castell pren l’aparença actual, amb la construcció de les dues torres quadrades. La torre rodona és posterior i data del segle XV.

 

La croada no va intentar assaltar aquest castell, i tampoc va patir el setge. El compte de Foix va posar la seva fortalesa a mans del Papa com a acte de submissió, al Concili de Latran, l’any 1214. Va ser transformat en presó al segle XVII i posteriorment, al segle XIX, va ser restaurat amb l’aspecte medieval que té en l’actualitat.