Els Càtars o Bons Homes (S.XII-XIII) 

En parlar dels càtars, o bons homes, sovint menystenim les repercussions geopolítiques que aquell fenomen religiós provocaria en el decurs de la història medieval d’Europa.

 

L’Església catòlica immobilista dels segles XII i XIII compartia amb París els principis feudals més rígids. Els Estats Pontificis eren, a més a més, sobirans d’un territori que abastava la meitat de l’actual Itàlia, i Roma, com a cap de l’Església hegemònica a Occident, es disposava a lluitar a mort contra el perillós esperit de ciutadans lliures que s’estenia pels rics i esplendorosos comtats occitans. Un esperit que, de bracet amb el més popular missatge evangèlic càtar i la sobirania que el Casal de Barcelona anava expandint pels comtats occitans, amenaçava l’equilibri geopolític, el domini religiós i el vassallatge tributari que Roma imposava sobre el mosaic feudal de l’Europa de l’època.

 

Si amb la croada contra els càtars, doncs, el Papa de Roma destruiria, d’una banda, una Església cristiana independent que havia començat a arrelar amb força a Occitània, de l’altra barraria el pas, per sempre més, a la creixent expansió catalana cap al nord occità.

 

En efecte: exèrcits mercenaris, en missió de guerra santa contra els heretges, arrasarien el Llenguadoc i, després del genocidi de poblacions senceres, conqueririen –en nom de França– el ric país occità on floria la societat més culta i desenvolupada d’Europa. La intervenció del rei Pere el Catòlic, en defensa dels interessos de Catalunya-Aragó i dels seus vassalls occitans, i el seu enfrontament amb l’aliança de Roma i París acabarien en la desfeta de Muret, cruïlla històrica mai prou reconeguda que determinaria l’evolució posterior de les realitats nacionals francesa, occitana i catalana fins als nostres dies.

 

Què era, doncs, aquesta nova i revolucionària religió que seria utilitzada per reis i papes, i que donaria lloc a una cruel i sanguinària croada sense precedents de cristians contra cristians i al genocidi occità? El catarisme

 

 

En contraposició a l’ostentosa, corrupta i autoritària Església catòlica romana del segle XIII, el catarisme promovia una Església basada en l’espiritualitat i la caritat, amb un retorn als valors més purs i senzills del cristianisme primitiu.

 

El catarisme, que al tombant del segle XIII ja s’estenia per la Llombardia, l’Imperi germànic, la Provença, el Pirineu català i, sobretot, pel Llenguadoc, rebutjava el materialisme, la idolatria, la guerra –encara que fos defensiva–, els valors feudals, i blasmava la costosa, arrogant i jerarquitzada organització eclesiàstica de Roma.

 

Els càtars, també dits bons homes i bones dames, i també bons cristians o amics de Déu, rebutjaven temples i catedrals. Déu –afirmaven– només resideix en el cor dels fidels. Una estovalla blanca damunt una taula o pedra, en qualsevol clariana del bosc o gruta, era l’altar, damunt del qual es posava un Nou Testament traduït a la llengua d’oc, fet absolutament prohibit per Roma. Com a única oració resaven el parenostre i beneïen el pa i el distribuïen entre els creients, tal com es feia en els primers temps del cristianisme.

 

Els predicadors de l’Església càtara s’anomenaven purs i ancians. Els inquisidors, després, els anomenarien perfectes. També podien ser dones, cosa insòlita en l’Europa del segle XIII. Les bones dames només es distingien de les altres dones perquè portaven els cabells recollits i amagats. Els homes, amb cabells llargs i barba, duien llargues túniques negres i vestits fets amb teixit de cànem. Per cinyell duien una corda amb tants nusos com vots haurien fet (sant Francesc en va copiar l’hàbit). Anaven de dos en dos, amb l’Evangeli de sant Joan, i sempre amb una petita olla personal per evitar cuinar amb greixos.

 

Si bé el catarisme imposava regles severes als seus purs –renunciar a les coses materials, com la relació carnal i el menjar carn–, es mostrava, en canvi, tolerant i flexible amb els simples creients, que no eren sinó homes i dones senzills que, lluny de fanatismes o il·luminacions místiques, buscaven un refugi espiritual davant la rígida severitat i intolerància del fonamentalisme catòlic de l’època. Cal tenir present que l’Església catòlica d’aleshores tenallava la gent i els complicava la vida amb un reguitzell interminable de delmes, penitències, exèquies, censures, amenaces i altres imposicions.

 

A diferència del clergat catòlic, els predicadors càtars eren gent humil i austera, però culta i preparada. Molts eren teixidors, i els més cultivats practicaven la medicina. Així, quan un pur predicava, la gent hi acudia amb respecte i admiració. Abans de la croada gairebé tots els nobles i cavallers occitans –catòlics o creients càtars– acollien amb respecte els bons homes i les bones dames als seus castells, fins al punt d’encomanar-los l’educació dels seus fills. Monestirs sencers es passaven al catarisme, i fins i tot bisbes catòlics, malalts de mort, es feien consolar, d’amagat, pels ancians càtars.

 

La influència càtara s’estenia, imparable, a totes les capes de la població: senyors, cavallers, burgesos, mercaders, artesans, pagesos i, sobretot, entre les dones.

 

L’Església càtara disposava d’una xarxa de centres comunitaris d’acolliment que, una vegada desfermada la croada, esdevindrien refugis. Eren cases-refugi on dones de tota edat i condició –òrfenes, vídues, dames nobles i camperoles– vivien, treballaven i es formaven, sobretot en l’esperit i en l’art de teixir, en un entorn de llibertat i dignitat inimaginables a l’època.

 

 

Una religió per a una societat i una cultura més avançades

Al tombant dels segles XII i XIII floria als comtats occitans la cultura més avançada de l’Europa medieval. El sòlid substrat grecollatí i l’eficàcia del dret romà havien resistit, primer, a l’ocupació visigòtica i, després, a la sarraïna, més breu. El pòsit de civilització clàssica s’havia resguardat a les valls pirinenques en un rosari de monestirs –Sant Pere de Rodes, Sant Quirze de Colera, Sant Miquel de Cuixà, Sant Martí del Canigó, Sant Joan de les Abadesses, Ripoll...– que no tan sols havien fixat la cultura grecollatina, sinó que també havien recopilat noves traduccions dels clàssics, procedents de Còrdova i Toledo, i el millor del pensament islàmic i judaic. L’art i la cultura romànica emergents a ambdós vessants del Pirineu enllaçarien directament amb l’espai i el medi cultural catalanooccità.

 

El Llenguadoc i, per extensió, tot Occitània il·luminaven doncs una societat desenvolupada, refinada i tolerant, que era l’expressió d’una civilització –la dels trobadors– més evolucionada i avançada que la dels francesos i altres pobles del nord. La filosofia i d’altres activitats intel·lectuals hi eren àmpliament conreades. Nobles i cavallers hi participaven activament, ho fomentaven i s’integraven dins els cercles cultes i literaris en uns moments en què la noblesa del nord no sabia ni llegir ni escriure. Europa hauria d’esperar tres-cents anys més –fins al Renaixement– per assistir a un esclat cultural com aquell.

Per tot Occitània hi havia prosperitat. El fort increment demogràfic, una agricultura fèrtil, una ramaderia en augment i una indústria pròpia en expansió –sobretot la tèxtil– propiciaven la creació de viles noves i de burgs. Una civilització urbana inèdita es desenvolupava i s’estenia per les ciutats occitanes i catalanes, i fomentava una economia oberta que contrastava amb l’economia rural, tancada i rígidament feudal de la resta d’Europa. Un comerç creixent fomentava l’intercanvi permanent de gent, mercaderies i idees entre el camp i la ciutat. Ports com Narbona i Montpeller, i ciutats a l’interior com Tolosa, Nimes i Carcassona, esdevenien nuclis generadors de gran activitat econòmica i centres productors de riquesa.

 

En aquest context resulta ben significatiu constatar com el catarisme encaixava amb els interessos de tots els estaments d’aquesta evolucionada societat occitana. Als grans senyors els omplia de satisfacció que una religió propugnés la supressió de la feudalitat eclesiàstica i del poder temporal de l’Església.

 

Els burgesos acollien amb simpatia una interpretació del missatge evangèlic que, a diferència del catolicisme, no solament no condemnava les activitats mercantils i financeres, sinó que fins i tot les afavoria, ja que, en la concepció dualista càtara, el món artesà i comerciant representava el bé, en contraposició als drets i privilegis feudals, que representaven el mal.

 

Tanmateix, seria entre les classes populars on el missatge càtar tindria més èxit, en promoure, amb la predicació exemplar dels bons homes, el retorn als valors del cristianisme primitiu. El missatge càtar era el missatge cristià originari de salvació i consol per als pobres, transmès en un llenguatge senzill, espiritual i entenedor, ben allunyat de la incomprensible retòrica llatina emprada per la distant i burocratitzada Església catòlica d’aleshores.

 

 

 

 

El missatge càtar: Una interpretació diferent dels evangelis

 

El catarisme pretén recuperar l’esperit religiós del cristianisme primitiu dels primers apòstols, amb una especial predilecció pels evangelis de sant Joan i textos de sant Pau, acompanyada d’un rebuig de l’Antic Testament.

 

Segons els càtars, l’Església cristiana primitiva esdevé corrupta tan bon punt és reconeguda i assumida pel poder, és a dir, per l’emperador romà Constantí.

 

Cal ressenyar que la major part de les fonts documentals i informatives sobre el catarisme provenen dels processos iniciats i arxivats pel seu principal enemic: l’Església de Roma. La transcripció de les confessions arrencades als heretges pels tribunals de la Inquisició era efectuada, generalment, per funcionaris poc cultes i no gens propensos a reflectir la realitat complexa i objectiva del pensament càtar. En conseqüència, s’ha transmès i divulgat la visió més simple i popular del catarisme, amb una imatge caricaturesca farcida de tòpics, una visió ben allunyada de la gnosi i la metafísica càtares que donaven suport filosòfic a la doctrina dels bons homes. De fet, el catarisme sempre va tenir mestres instruïts i d’alt nivell cultural que es preocupaven de dotar la doctrina càtara d’una consistent coherència intel·lectual.

 

El catarisme, a tall d’exemple, és l’única religió que admet l’existència i la importància, dins una concepció del cosmos, de l’atzar absolut i del caos. El missatge càtar, doncs, era alhora filosofia i metafísica, religió i culte.

El dualisme càtar     

 

Els càtars afirmaven l’existència de dos principis eterns i irreconciliables: el déu de l’Ésser i del Bé, creador del món invisible i in-corruptible dels esperits bons, immutables, i el déu del Mal, creador del món material, corrupte i caòtic.

 

L’eternitat bona, infinitament estable, s’enfronta a l’eternitat dolenta, constituïda pels elements materials i espirituals –esperits malignes– inestables i grollers que componen aquest món, elements canviants i en permanent agitació contradictòria.

 

El dualisme ètic del pensament cristià –el bé contra el mal, l’esperit bo contra la carn, el més elevat contra el més baix– és interpretat pels càtars, doncs, amb una dimensió cosmològica.

 

Davant la proclamació catòlica d’un Déu suprem i un diable inferior, la maldat del qual es manifesta en l’ésser humà i els seus actes, el catarisme atorga al Mal una categoria més àmplia que s’encarna en la matèria.

 

Tota cosa material  –el món, el poder...– és intrínsecament dolenta, mentre que el Bé és un ésser o esperit pur, desencarnat, sense matèria, és el Déu de l’Amor.

 

L’univers, doncs, és obra del Déu del Mal, del rei del món (Rex Mundi).

 

L’ésser humà té una doble naturalesa. El seu cos, material i corruptible, pertany a Satanàs, mentre que la seva ànima o esperit pur pertany a Déu. Satanàs, organitzador de la matèria, hauria provocat la revolta dels esperits –els àngels–, amb la seva caiguda i empresonament dins la matèria –els cossos–, de la qual només podrien sortir redimits mitjançant l’expiació i la purificació.

 

 

Jesucrist

Jesús era, segons els càtars, un àngel enviat per Déu per ense-nyar als homes el camí de la purificació i l’alliberament dels esperits, és a dir, el camí del cel.

La seva mort a la creu caldria interpretar-la com un símbol, però sense cap finalitat ni eficàcia salvadora per a la humanitat.

 

Per als càtars, la redempció l’ha de buscar un mateix, amb el desenvolupament espiritual de cadascú. Rebutjaven, per tant, l’exaltació i l’adoració de la creu, la qual esdevé, fins i tot, un símbol del Rex Mundi, senyor del món material.

 

L’adoració de la creu, doncs, com la de les imatges, constituiria una idolatria i un ultratge a la naturalesa divina del Bé.

 

 

El dimoni, l’infern i la Terra

Davant la visió simplista, però aterridora, que l’Església catòlica oferia del dimoni, els càtars hi oposaven un concepte més evolucionat de Llucifer com a àngel rebel, no espiritual i encarnació del món material, al qual calia combatre amb el camí de l’espiritualitat.

L’organització del món satànic, segons els càtars, serà destruïda al final dels temps. Però el Mal continuarà subsistint en el conjunt dels elements caòtics. La Terra, ja abandonada per totes les entitats bones i les ànimes salvades, s’incendiarà i esdevindrà el veritable infern, l’hàbitat natural i exclusiu del diable lliurat a si mateix. En una impotència eterna, ja no podrà tornar a dominar l’Ésser ni corrompre’l, ni fer res contra el Déu de la llum, dels justos i del Bé.

 

 

El temps i la reencarnació

Per als càtars, el temps era transitorietat, canvi i corrupció per definició, a diferència de l’estabilitat permanent o eternitat del Bé.

Els càtars creien en les reencarnacions successives de les ànimes o esperits en sentit ascendent de millorament, de purificació progressiva i d’apropament cap al Bé, i d’allunyament, per tant, del Mal material i corrupte dels cossos.

 

 

La gnosi càtara

En lloc d’acceptar la fe de segona mà dels catòlics –i el paper intermediari de l’Església de Roma–, els càtars només accepten el coneixement directe i personal amb Déu, en una defensa de l’experiència religiosa i mística percebuda de primera mà.

 

La sexualitat

La reproducció del Mal mortal i material només podia ser evitada amb la renúncia a la reproducció sexual humana. L’Església càtara, doncs, promovia la castedat terrenal per tal d’apropar-se més a l’amor diví primigeni.

 

A la pràctica, però, els càtars eren realistes. Si bé reconeixien que la procreació de la carn significava la reproducció del Mal material, no eren tan ingenus de prohibir la sexualitat, que acceptaven com un mal menor entre els creients. I si bé la castedat era exigible als purs, fins i tot aquests mestres i pastors de l’Església càtara solien ser homes i dones ancians que abans ja havien engendrat una família. La figura d’Esclarmonda de Foix n’és un exemple ben significatiu. Se suposa que els càtars practicaven un cert control de la natalitat i l’avortament, la qual cosa devia provocar les ires, fàcilment imaginables, de la Roma del segle XIII.

 

 

El Melhorament, el Consolament i l’Endura

 

El melhorament (millorament) era un ritus mitjançant el qual el creient refermava la seva fidelitat envers l’Església càtara, saludava el mestre o pur i li demanava ajut per millorar.

 

El consolament era el ritus o bateig espiritual amb què, mitjançant una senzilla imposició de mans, un pur n’ordenava un altre. També era el ritus amb el qual s’assistia els qui anaven a morir, ja fossin purs o creients.

Amb el consolament es pretenia impedir que l’ànima, després de la mort, transmigrés a un altre cos material, en lloc d’ascendir cap a l’eternitat del Bé.

 

L’endura era el suïcidi místic o abandonament dels qui, després de rebre el consolament, i a les portes de la mort, per malaltia o vellesa, demanaven que se’ls deixés d’alimentar.

 

 

 

La moral i la caritat càtares

 

Per als càtars només hi ha un sistema mitjançant el qual les criatures poden iniciar el camí de la salvació i connectar amb Déu, i és la caritat.

La caritat esdevé el llaç d’amor que uneix els homes i les dones amb Déu, perquè els dóna identitat ontològica i els atorga un esperit benigne i incorrupte, a diferència dels esperits malignes i del conjunt de les coses materials, tots ells corruptes.

 

Qui no té caritat, no té identitat definida. Els esperits malignes han estat fets fora de la voluntat del Bé, que és eternitat i estabilitat permanent, i, per tant, no són.

 

Davant dels principis masculins i autoritaris de l’Església catòlica romana, els càtars hi oposaven un principi femení, tolerant i caritatiu del sentiment religiós.

 

La doctrina càtara es podia resumir en tres principis: estimar el proïsme com a un mateix, no fer mal ni llevar la vida al proïsme ni als animals, i espiritualitzar-se, divinitzar-se fins a aconseguir que l’ànima –en la mort, i sense lamentar-ho– abandoni el cos.

 

Catarisme i Càtars coneguts Catalunya 

 

Al Rosselló i la Cerdanya 

 

Quan la croada contra Occitània va començar a provocar estralls, molts nobles i càtars occitans van cercar refugi a les cases dels seus parents i amics a les terres catalanes del Rosselló i de l’altra banda del Pirineu, sobretot a la Cerdanya, el Berguedà i l’Alt Urgell. Van ser molt ben acollits, tant pel Casal de Barcelona com, fins i tot, per l’Església catòlica catalana, ja que representaven capital i, sobretot, forces de repoblament per a la reconquesta contra els sarraïns. Els càtars occitans, doncs, serien rebuts, en general, amb força simpatia. A més a més, l’estructura social catalana era semblant a l’occitana, per la qual cosa el catarisme també encaixava molt bé amb els diferents interessos del estaments socials del país.

 

Una bona part dels senyors de la cort del comte del Rosselló i la Cerdanya –Nunó Sanç– van abraçar la causa càtara i occitana i van prendre part activa en la lluita contra el genocidi perpetrat per Simó de Montfort. Aquestes grans famílies catalanooccitanes, amb estrets lligams familiars, culturals, militars i econòmics entre elles, patirien, més endavant, la persecució de la Inquisició i pagarien car aquest suport a la causa catarooccitana.

 

Guillem de Niort, cunyat del comte de Rosselló, seria condemnat, per càtar, a presó perpètua. El senyor dels castells de Termes i Aguilar, Ramon de Termes –el seu fill, Oliver de Termes, gaudiria de l’amistat del rei Jaume I–, moriria als calabossos de Carcassona, empresonat per Montfort. Pere de Saissac, vescomte de Fenollet i d’Illa –els seus descendents tindrien un paper destacat en la història del regne de Mallorca–, seria condemnat per heretge un cop ja mort (1262), i les seves despulles serien desenterrades per ser cremades. Bernat d’Alió, senyor dels castells de So i Queragut, i casat amb Esclarmonda –filla del comte de Foix i la seva amistançada–, havia ajudat els assetjats de Montsegur. Bernat d’Alió (o de Llo) seria cremat viu, per heretge, a Perpinyà (1258).

 

Un destacat cerdà de fe càtara va ser Arnau de Saga, que, com Arnau de Castellbò, va participar en la devastació de moltes esglésies.

 

També van ser càtares les famílies d’Ot de Parets-tortes –avui Peyrestortes–, les despulles del qual, juntament amb les d’altres cavallers catalans que van lluitar contra Montfort, serien desen-terrades i cremades per heretges. Ponç de Vernet, membre del seguici de Pere el Catòlic i de Jaume I, també seria condemnat després de mort. Més bona sort va tenir el coratjós Robert de Castellrosselló, el qual, empresonat diverses vegades pels inquisidors, va aconseguir finalment salvar la vida a canvi d’anar a lluitar durant tres anys contra els sarraïns.

 

També el darrer defensor del castell de Querbús, Jaspert de Barberà, condemnat per heretge, i que amb Oliver de Termes, Ponç de Vernet i Castellrosselló havien acompanyat el comte de Rosselló en la conquesta de Mallorca, salvaria la vida gràcies a la intervenció del rei Jaume.

 

Avui hi ha autors que suggereixen que Bellver de Cerdanya va ser un important lloc de pas i d’arribada de càtars que, fugint de la sagnant croada antioccitana i de la Inquisició, anaven a buscar la protecció dels senyors de Gósol, Josa i Castellbò, entre d’altres. Bellver va rebre la carta de població del comte Nunó Sanç el 1225, onze anys després de la batalla de Muret i en plena repressió dels càtars al Llenguadoc, cosa que fa probable –com molt bé apunta Joan Pous i Porta– que una gran part dels pobladors de la nova vila de Bellver, acollint-se a la protecció i les franquícies atorgades per Nunó Sanç, fossin d’origen càtar. Hom suggereix que les esteles funeràries discoïdals de Pedra i de Talló, a Bellver, serien testimoni d’algunes formes clandestines de culte càtar.

 

 

Al Berguedà i l’Alt Urgell

 

Jordi Ventura ens indica que el catarisme ja havia arrelat en terres catalanes abans de la croada antioccitana. Troba activitats càtares documentades a Andorra, la Tor de Querol, Bagà, Berga, Josa, Gósol i Castellbò. Alguns autors també n’inclouen vestigis posteriors a Puig-reig i Vallcebre. Els senyors Ramon de Josa, la seva muller i el seu germà Guillem Ramon adoptaren obertament el catarisme. Ramon de Josa el 1232, després d’un temps d’haver-ne estat detractor. També Ramon de Castellarnau, Berenguer de Pi i, sobretot, Arnau de Castellbò van protegir l’heretgia sense reserves.

 

Sembla que l’Església dels Bons Homes fins i tot tenia diaques adscrits en aquell territori, amb residència a Josa, Castellbò i Berga.

 

El senyor de Castellbò mantenia, amb l’aliança dels comtes de Foix, una llarga lluita contra l’hegemonia creixent del bisbat catòlic d’Urgell. L’any 1198 Arnau de Castellbò profanaria i saquejaria una bona part de les esglésies de la Cerdanya, entre les quals figuren les de Coborriu i Pedra. Pous i Porta ens fa arribar el detall anecdòtic que, en no poder entrar a l’església de Talló, el senyor de Castellbò es va endur 8 bous i 18 porcs dels seus masos.

 

Arnau de Castellbò va participar en la batalla de Muret, al costat del rei Pere i el comte de Foix. La seva fidelitat al Casal de Barcelona el portaria, posteriorment, a formar part del consell reial del rei Jaume. L’enllaç de la filla d’Arnau de Castellbò, Ermessenda, amb el comte de Foix, Roger Bernat II (1208), reforçaria encara més una aliança d’interessos comuns contra la mitra urgellesa,  alhora que accentuaria el compromís dels Castellbò amb el catarisme. Cal no oblidar que Ermessenda conviuria a la cort dels Foix amb la cèlebre Esclarmonda de Foix, tia del seu marit. D’altra banda, la germana d’Arnau de Castellbò, també càtara, contribuiria a enfortir, en casar-se amb Ramon de Niort, la xarxa de lligams i interessos comuns entre les grans famílies d’ambdós vessants del Pirineu.

 

Els bisbes d’Urgell, en permanent litigi pels drets feudals del comtat, no perdonarien els Castellbò ni després de morts. El llarg procés inquisitorial, conduït pels dominics Pere de Cadireta –inquisidor general– i Guillem de Calonge, acabaria amb una condemna per heretgia i amb l’exhumació dels cossos del vescomte i de la seva filla, que eren enterrats a Costoja (1269). Els seus cadàvers van ser cremats i les seves cendres, esventades. Pel que sembla, Pere de Cadireta no va poder gaudir gaire de l’escena, ja que, com afirma Esteve Albert, el poble sencer de Castellbò el va apedregar fins a deixar-lo mort a pocs passos de la vila.

 

Del pacte de paritat (Els Pariatges d’Andorra: 1278-1288) que posaria fi al contenciós obert entre els Castellbò –i després els seus successors, els Foix– i els bisbes i senyors d’Urgell, en derivaria, en el decurs dels segles i fins als nostres dies, la realitat històrica i sobirana –reconeguda avui per l’ONU– de les Valls d’Andorra, amb el seu peculiar fonament jurídic, fruit de l’acord, doncs, entre dos poders feudals enfrontats.

 

Berga també va ser, durant el segle XIII, un important punt de penetració i difusió del catarisme a Catalunya. Hi destaca la figura de Bernat de Bretós i tota la seva família, grans divulgadors del missatge càtar. Sabem que Bernat de Bretós va estar a Castellbò, Josa del Cadí, Vall Porrera i les muntanyes de Siurana de Prades, i que també va viatjar per l’Arièja per tal d’ajudar els perseguits per la croada. La seva devoció el portaria a defensar el darrer bastió càtar occità, Montsegur. El dia 16 de març de 1244, i abans d’abjurar de la seva fe,Bernat  de Bretós va preferir morir cremat a la foguera del Prat dels Cremats, com una més de les dues-centes quinze víctimes que, entre homes, dones i criatures, van deixar la vida en aquell holocaust càtar.

 

Una altra va ser la història  d'Arnau de  Bretós, la seva relació amb el catarisme és coneguda des de l’any 1214. L’any 1241 fou ordenat perfecte a Montsegur i, a continuació, se’n tornà a Catalunya per predicar entre les comunitats herètiques de la serra de Prades, al Priorat. Finalment provà de fugir cap al nord d’Itàlia, però fou detingut per la Inquisició a mig camí. Arnau de Bretós fou interrogat per l’inquisidor Ferrer de Vilaroja, un frare dominic que conduí l’interrogatori de bona part dels supervivents de Montsegur, el qual procedí a extreure tota la informació que pugués ser útil per la seva tasca d’una manera meticulosa i metòdica, tal com sabien fer els inquisidors. Gràcies a aquest interrogatori sabem que Arnau de Bretós i la seva família ja havien tingut contactes amb els càtars a Berga cap a 1214, data que suposa el primer testimoni cert de presència de càtars al sud de la serralada pirinenca. 

 

Un altre personatge força popular que s’ha vinculat al catarisme és el senyor i trobador Guillem de Berguedà. Tot i no poder afirmar que fos càtar, va lluitar al costat d’Arnau de Castellbò contra el bisbe d’Urgell, i tractava els càtars, en les seves poesies i en els seus dominis, amb consideració i simpatia.

 

De l’obra de Joan Serra i Vilaró en traiem la dada que el 1255 Galceran IV, baró de Pinós –que tenia la seu de la seva extensa baronia a Bagà– va acollir alguns súbdits seus que l’arquebisbe de Narbona tenia presoners per raó de l’heretgia.

 

La reclamació es va repetir l’any següent, el 1256, aquesta vegada a l’arquebisbe de Tarragona, que tenia detingudes catorze persones de Gósol, també a causa de l’heretgia. Els súbdits de Galceran de Pinós van passar a les presons de la baronia, però en van sortir ben aviat, cosa que demostra –com bé ens apunta Xavier Pedrals i Costa– l’actitud permissiva i tolerant dels diversos senyors de la comarca envers els heretges.

 

La rellevància  de la vila de Gósol  dins l’heretgia càtara ens la mostra un document de la Inquisició de mitjan segle XIII, el qual recull el testimoni d’una dona d’aquí, Maria Poca, que explica que “pocs albergs avie en Gosal que no i tingesen eretges”. D’uns 14 d’ells en sabem fins i tot el nom, ja que van ser condemnats i tancats a la presó de Tarragona.

 

Jordi Ventura ens destaca també la presència càtara en terres de repoblament. Hi documenta un important focus a Lleida, on els càtars van haver de pagar elevades sumes (1257) pel delicte d’heretgia descobert per la Inquisició.

 Molts càtars acudirien, efectivament, a repoblar les terres del sud de Catalunya, i han deixat testimoni de la seva presència a les poblacions de Prades, Siurana, l’Arbolí, Cornudella i la muntanya de Gallicant.

 

Tant per resseguir les petjades del catarisme a Catalunya, com per aprofundir en tot el context històric i socioeconòmic occità en el qual va sorgir, es va desenvolupar i va ser exterminada l’Església dels Bons Homes, suggerim la lectura dels rigorosos treballs d’investigació portats a terme per Jordi Ventura-Subirats, de qui ens considerem deutors, i els principals dels quals incloem, al final, en la bibliografia recomanada.